Tancar l’any 2024 amb 45 col·laboracions és un motiu de satisfacció i agraïment. Agraïment a Ràdio Palafrugell per fer-ho possible i satisfacció d’haver estat setmana rere setmana activa, amb moltes ganes, il·lusió i compromís.

I si una paraula tenim en comú Ràdio Palafrugell i una servidora és compromís: el compromís per informar, per donar veu, per fer visible, per treballar per a una societat millor, per a un món més respectuós amb totes les persones…

Compromís per un món on no hi hagi persones de primera i de segona, no hi hagi col·lectius menystinguts, oprimits, castigats, discriminats, etc. pel fet de no pertànyer al col·lectiu imperant que és l’heteropatriarcat -el masclisme pur i dur.

L’espai setmanal “Trenquem silencis dia a dia” ve a ser una contribució a posar veu a la realitat de la violència masclista expressada transversalment, universalment, i que no distingeix de colors, ni d’altures, ni d’hemisferis, ni de continents… i que afecta la meitat de la població mundial: les dones. Un espai setmanal que ve a posar en relleu la importància de la lluita feminista i la necessitat d’incorporar la perspectiva de gènere per ser conscients del que vivim i com ho vivim.

S’acaba l’any i tanquem amb 45 episodis de “Trenquem silencis dia a dia” a Ràdio Palafrugell, i si a aquests els hi sumem els 55 episodis que havia fet quan col·laborava amb Ràdio Occitània- resulta que són un total de 100 pòdcasts!

I acabar el 2024 amb 100 pòdcasts a la butxaca (al núvol, vaja!) és motiu de satisfacció.

Segons el Dr. Iñaki Piñuel, el trauma infantil no treballat configura que d’adults siguem bé narcisistes, bé codependents. Això respon a la compulsió de “fer el que sigui per ser estimat”. El dany està fet, es va fer en el seu moment, bé no vam ser estimats, bé no vam ser protegits, bé no vam ser cuidats. Pot ser una realitat. Una realitat que cal afrontar i treballar per tal que quan siguem adults no caiguem en el patró de “fer el que sigui per ser estimat”.

Si fruit d’aquest dany en la infància acabem sent narcisistes, ens creurem la il·lusió de poder ser estimats mitjançant la seducció de l’altra persona estimada que passa a ser un objecte. Dedicarem esforç a fascinar l’altra. Fascinar per superar el desamor viscut en la infantesa.

Si fruit d’aquest dany en la infància acabem sent codependents, tindrem terror a perdre l’amor dels altres per culpa nostra. Viurem amb l’ansietat i la por que l’altre deixi d’estimar-nos. Caurem en cuidar en excés als altres per tal que ens necessitin.

Per pensar-hi. Llibre referenciat: “Las cinco trampas del amor” del Dr. Iñaki Piñuel

Les dones que pateixen la violència masclista per part de la parella, moltes vegades no hi posen nom a aquesta realitat que ha anat calant a poc a poc. Ha estat una immersió progressiva que –en molts casos– no s’identifica com a maltractament sinó com “ell és així“ o “ho fa perquè no en sap més” o “ho fa perquè pateix per mi, perquè m’estima…” i frases semblants. Aquest dany no identificat i no expressat amb paraules, com que no surt del cos de la dona, es manté guardat en silenci… Què passa?

Passa que el cos que és savi, ho va enregistrant tot i va acumulant nivells de tensió, patiment, por, inseguretat, incertesa, dissociació, dubtes… i ho tradueix amb un seguit de manifestacions somàtiques: mal de cap, trastorn del son, insomni, trastorn del menjar (bé marxa la gana, bé es menja compulsivament), dolors estructuro-musculars recurrents, dolors inespecífics repetitius, dolors relacionats amb el sistema digestiu, ansietat, taquicàrdia…, aïllament, abandonament de la persona ( i/o també dels fills), fibromiàlgia, quadre depressiu, cansament, fatiga, pèrdua de sentit, apatia…, nebulosa al cap, el cap gens clar…, lenta de reflexos, com si no hi fos…

Aquest quadre simptomatològic és l’argument perfecte pel maltractador per a justificar que “ets tu la que no està bé i si la parella va malament és per culpa teva”. Sol passar que usa aquest “no estàs bé” per obrir una campanya publicitària en contra teva davant les amistats i família perquè així ell es penja la medalla per quant bon home és que, amb “el malament” que estàs, continua al teu costat, té molta paciència i t’aguanta tal com ets-. És a dir que, a sobre, és un sant baró.

Si no tenim en consideració la simptomatologia i la somatització viscuda per les dones que conviuen amb un maltractador, les acabem jutjant. Un flac favor.

La cultura de la violació, un terme sociològic que descriu la violència com un problema social que és acceptat i normalitzat, i que inclou una àmplia varietat de pràctiques nocives que permeten que es normalitzi i justifiqui la violència sexual. Per tal de no acceptar responsabilitat, el que es fa és justificar que la culpa és de la dona per com vesteix, per si ha begut, pel lloc on està, per l’hora… Ella n’és la culpable per provocadora, ella mentidera, ella el focus… També es recorre a trivialitzar, minimitzar o negar la violació… Són maneres de “rentar-se les mans”. Kimberly A. Lonsway i Louise F. Fitzgerald en el seu assaig “Els mites de la violació” exposen com “és molt més probable que les dones siguin víctimes de violació i no denunciïn a cap organisme que no pas que facin una falsa denúncia de violació”.

Sovint en apropar-se el 25N els mitjans de comunicació aprofiten per a treure xifres, estadística, i omplir-nos dels registres de feminicidis, infanticidis, nombre de denúncies, sentències, etc… Està bé fer-ho, tenir registres ha estat necessari per a poder contrastar els arguments dels qui diuen que la violència de gènere no existeix o dels que relativitzen la presència i abast de les violències masclistes o -fins i tot- literalment no ho veuen ( o no ho volen veure).

Aquesta setmana ha estat 25N, dia Internacional per a l’erradicació de la violència sobre les dones. Oferim nosaltres un llistat diferent, anotem més de 25 motius pels quals hem de seguir batallant els 365 dies de l’any, cada any, any rere any perquè la resistència a la igualtat de drets, responsabilitats i oportunitats és molt gran. La resistència a perdre el poder (que no el volem, que consti, no lluitem per tenir el poder les dones!), la resistència a perdre privilegis ( que els tenen donats de sèrie) els provoca vertigen i entren en pànic. Però el pànic, lluny de bloquejar-los deixar-los paralitzats, els posa en format actiu, persistent… amb grau de resistència que espanta.

Un tercer episodi parlant de frases que fan mal, frases que expressen l’atribució de superioritat de l’home sobre la dona, tant en l’àmbit professional com en activitats pròpies de la vida diària, així com els estereotips que s’arrosseguen al gènere, i l’argument o justificació que utilitzen sovint els homes per dir que la crítica no va per a ells, que ells no fan o no han fet mai cap dany físic.

Tres exemples: 1) A casa estaria millor; 2) Dona havia de ser!”; 3) No tots som iguals. Jo no he picat mai la meva dona. Exemples reals, que no ens queden gens lluny. Hi posem context i reflexió. Podrien ser altres frases? Cert. I tant. N’hi ha més, però només n’hem fet una selecció en aquests tres episodis.

Continuem mostrant frases que fan mal, des del desconeixement de la diferència abismal entre masclisme i feminisme, des dels estereotips associats a nen/a i des de la desconsideració de la dona quan passa a ser vista com un cos i no com una persona.

Encara hi ha moltes persones que se senten incòmodes en sentir la paraula feminisme i que s’afanyen a dir que així com descarten d’entrada el masclisme, i no en tenen cap dubte en fer-ho, alhora es desmarquen del feminisme i s’afanyen a dir: a mi parla’m d’igualtat, ni feminisme ni masclisme. Altres diuen “els extrems no són bons”.

Quatre exemples: 1) Ni feminisme, ni masclisme, a mi parla’m d’igualtat; 2) Ni masclisme, ni feminisme, els extrems no són bons; 3) A aquesta, ja l’arreglaria jo! o Va mal servida!; 4) Sort que tindreu la parelleta, perquè si fossin dues nenes!

Donem una mica de context i de fons a aquestes expressions que, encara, malauradament sentim dir.

L’Observatori contra la Violència Sexual, a l’Estat Espanyol, el 2020, va publicar que el 10% de les agressions sexuals són gravades amb el mòbil. Per si no fos prou greu una agressió sexual, a sobre fer-ne un enregistrament per difondre-ho a través de xarxes a amistats o canals de pornografia.

Que la víctima li suposi un trauma, se’ls en refot. Que la víctima hagi de suportar que “tothom” o que “moltíssima gent” en tingui coneixement i ho vegi, la jutgi, l’assenyali malgrat ser una situació contra la seva voluntat, exposada la seva vulnerabilitat, la seva intimitat, i que circuli com a trofeu, com a reconeixement de l’èpica manifestació del mascle sense ànima, ens deixa sense paraules.

Ningú pensa posar-hi cap regulació? Quants interessos econòmics hi ha al darrere?

Quanta perversió i misogínia queda impune!