Les dones que pateixen la violència masclista per part de la parella, moltes vegades no hi posen nom a aquesta realitat que ha anat calant a poc a poc. Ha estat una immersió progressiva que –en molts casos– no s’identifica com a maltractament sinó com “ell és així“ o “ho fa perquè no en sap més” o “ho fa perquè pateix per mi, perquè m’estima…” i frases semblants. Aquest dany no identificat i no expressat amb paraules, com que no surt del cos de la dona, es manté guardat en silenci… Què passa?

Passa que el cos que és savi, ho va enregistrant tot i va acumulant nivells de tensió, patiment, por, inseguretat, incertesa, dissociació, dubtes… i ho tradueix amb un seguit de manifestacions somàtiques: mal de cap, trastorn del son, insomni, trastorn del menjar (bé marxa la gana, bé es menja compulsivament), dolors estructuro-musculars recurrents, dolors inespecífics repetitius, dolors relacionats amb el sistema digestiu, ansietat, taquicàrdia…, aïllament, abandonament de la persona ( i/o també dels fills), fibromiàlgia, quadre depressiu, cansament, fatiga, pèrdua de sentit, apatia…, nebulosa al cap, el cap gens clar…, lenta de reflexos, com si no hi fos…

Aquest quadre simptomatològic és l’argument perfecte pel maltractador per a justificar que “ets tu la que no està bé i si la parella va malament és per culpa teva”. Sol passar que usa aquest “no estàs bé” per obrir una campanya publicitària en contra teva davant les amistats i família perquè així ell es penja la medalla per quant bon home és que, amb “el malament” que estàs, continua al teu costat, té molta paciència i t’aguanta tal com ets-. És a dir que, a sobre, és un sant baró.

Si no tenim en consideració la simptomatologia i la somatització viscuda per les dones que conviuen amb un maltractador, les acabem jutjant. Un flac favor.