Quinta Temporada – Episodi 21 (programa 59)

A l’edat mitjana a la nostra comarca a les esglésies de Santa Maria de Llíria, l’actual Sang, Sant Jaume de la Pobla i a Sant Joan de Portaceli era habitual la nit de Nadal escoltar aquest drama litúrgic i cant gregorià representat abans de la missa del Gall... després caigué el silenci en les terres edetanes fins el passat 28 de desembre de 2024 quan l’incombustible Carles Subiela i el seu “Consolat de Mar” retornaren al Camp de Túria la interpretació en viu de “El Cant de la Sibil·la”, gràcies a la valuosa tasca d’estudi i recuperació de José Vicente Fuentes Castilla, amb la participació del Cor i Orquestra Ateneu Cultural Ciutat de Manises (Sibil·la: Nataléne Giménez) i que aneu a escoltar la versió integra celebrada a Benaguasil. Presenta l’escriptora Carme Cardona. Gravació Ximo Asensi. Vos deixem ara amb aquest programa 59 gaudint d’aquesta obra única...

⁠Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠⁠

⁠⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 20 (programa 58)

Amb la participació de David Tesías. Presenta Joan Bell-lloc. Narracions d’Enric Llopis i Vicent Galduf

Agraïm la col·laboració en aquest programa del Centre d’Estudis Locals, CEL, de Marines.

Aquest pòdcast volem dedicar-lo a la memòria, mare de totes les ciències, motor de la Història i protectora del gènere humà. El teníem en projecte, ja fa uns mesos, però malauradament la mare Natura se'ns ha avançat. Volíem recordar diversos desastres pluvials que ha patit el País Valencià i que han marcat, i marquen, el nostre tarannà com a poble, malgrat la monumental desconeixença que mostren alguns irresponsables dirigents aponentats. Ens centrarem, d'una manera especial, en la riuada del 1957 i les greus conseqüències que va tenir a la ciutat de València i al Camp de Túria. Finalment, David Tesías, geògraf, cartògraf i educador ambiental, ens descriurà de primera mà una de les pitjors seqüeles que va ocasionar aquella riuada, la destrucció parcial d'una part del poble de Marines i el trasllat forçós de la vila a un altre indret del Camp de Túria, una desgràcia vanament anunciada per les autoritats locals.

Aneu a escoltar el recompte de catàstrofes que cíclicament tenen com a escenari les nostres terres. Esperem que programes com aquest servisquen per a curar parcialment la desmemòria, tot adaptant el País Valencià a la climatologia que ens és pròpia.

Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠

⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 19 (programa57)

Amb la participació de Miquel Sánchez Signes. Presenta Joan Bell-lloc. Gravació Marta Gonzàlez Balaguer.

Llíria. Saló d'actes de l'oficina d'Informació i Turisme. Situats sobre la necròpoli romana d'Edeta i a través del vidre, veiem il·luminats dos mausoleus d'il·lustres edetans, romanitzats, situats a la vora de la via d'accés. En aquest ambient, l'arqueòleg de Llíria, Miquel Sánchez Signes, comença a desgranar pausadament el solemne recorregut per les muralles de la Llíria medieval. Es tracta de quatre recintes, més o menys concèntrics, que mostren l'evolució de la ciutat al llarg de diversos segles de l'edat mitjana. En primer lloc, una fortalesa situada al cim del que avui anomenem la Vila Vella. Era l'alcàsser musulmà, del qual encara resten les bases de les seues muralles. Aquest castell inicial tenia una muralla que tancava la població de la Llíria musulmana.

Amb l'arribada dels cristians el 1238, la ciutat és ocupada per nous pobladors i es fa una nova ampliació del recinte urbà cap a llevant. Els musulmans són expulsats fora dels murs i formen una moreria exterior. Posteriorment, aquest raval musulmà, juntament amb la jueria, quedarien inclosos dins de la ciutat a partir d'una darrera ampliació de les muralles cap al nord que deixaria el castell, finalment, dins de la ciutat.

Miquel Sánchez Signes va mostrar detalladament les restes de cadascun dels fragments de les muralles i les seues ampliacions, les obres de recuperació dels llenços de muralla a punt de desaparéixer, els merlets, les barbacanes i els diversos portals que, a poc a poc, es van traient a la llum. Així és com van fent realitat la restauració arqueològica, però també intel·lectual i sentimental, d'una Llíria que, desdibuixadament, encara conserva al seu si, a l'interior de corrals, coves i racons, els fonaments medievals de la vila moderna.

⁠⁠⁠Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠

⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

⁠Quinta Temporada⁠ – Episodi 18 (⁠programa 56⁠)

Autèntic Joc de Trons medieval a la Llíria de mitjan segle XIV narrat per Carles Asensi Torres. Presenta Joan Bell-lloc.

Document edetà de l’arxiu municipal on tenen protagonisme Alfons el Benigne, Leonor de Castella, Pere el Cerimoniós, l'infant Joan... i els prohoms llirians Bertomeu Urgellés, Bernat Llagostera, Ferrer d'Aitona i Jaume Gaçol... i on es constata que el nostre poble va estar a un pas de deixar de ser vila reial...

+⁠Des d’ací, enllaç a SAVEX (Sistema d’Arxius Valencians En Xarxa)⁠: cal posar en l’arxiu a buscar: Arxiu Municipal de Llíria i el document a buscar: Pergamins. I així accedireu als 62 pergamins històrics de Llíria digitalitzats.

+⁠Des d’ací entrareu a la revista Lauro 3⁠, pag. 251, «Catálogo de los pergaminos en el Archivo Municipal de Llíria», per Jesús Villalmanzo.

⁠⁠⁠Cròniques Edetanes⁠⁠⁠

⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb⁠

Amb l’historiador Juanjo Adrià. Introducció Joan Bell-lloc.

Quinta Temporada – Episodi 17 (programa 55)

"El mas de Casino estava situat a 2,5 llegües de Llíria (uns 12 km) i es trobava entre el Villar, Pedralba, les Alcubles i Llíria, aquesta més desplaçada cap al sud-est.

Als camperols d'aquesta explotació agrícola els resultava una feinada anar i tornar a Llíria per als serveis de la parròquia o per a les qüestions administratives. A més, aquest enclavament havia sorgit per a la permanència dels treballadors dels camps del voltant, ja que estava molt prop de les masies més importants de Llíria.

La Fardeta, el mas del Frare, el mas de Moia, l’Espinar (del monestir de Sant Miquel dels Reis), el mas del Jutge, la casa de Camp (dels frares de Portaceli) i moltes altres masies eren llocs on vivien tot l’any els masovers i eren grans propietats de terratinents de València o dels frares de Portaceli, dels quals depenia també la parròquia de Llíria. L'actual camí dels Frares és una mostra de la necessitat de connectar Portaceli amb les seues finques.

La població de Llíria, en el 1510, era de 1.021 persones; en 1535 n'hi havia 868, per culpa d'una epidèmia; en 1596, n'eren 2641 i el gran bot es feu en el 1787,amb 7069 habitants. Aquest augment demogràfic va exigir l'augment de les terres de conreu i propicià la creació de noves masies. La majoria se servien de trulls per a obtindre el vi del raïm que es produïa en gran nombre d’hectàrees de la zona. La fil·loxera i el míldiu, a França, van estimular el conreu de la vinya en l'extens terme de Llíria. Es produïen vins de baixa qualitat i vi de past per a fer aiguardent.

L’existència d’alguna font, la del Canyar, així com el pou fet el 1910, també ajudaven a l'extensió de l’explotació agrícola.

A més de les masies hi havia els cellers, alguns dels quals encara romanen, com les bodegues de Casinos, les de Torres o les Vint-i-quatre. Tenien la funció temporal d'acollir els treballadors de temporada de les collites, la majoria dels quals eren d’Alcubles.

El 1787, el clero de Llíria aconsegueix la creació d'una parròquia a Casinos, per les necessitats «espirituals». Estava dedicada a santa Bàrbara, protectora de tronades i pedregades. Un campanar marcava les hores i els rituals religiosos, com una mena de WhatsApp d’aleshores.

La Constitució de 1812, de Cadis, recomana la constitució d’ajuntaments quan arriben els nuclis a 1000 habitants, o quan és recomanable. El desgavell del regnat del «Desitjat», Ferran VII, que reprén l’absolutisme, el cop d'estat de Riego i la tornada a l’absolutisme, així com la Primera Guerra Carlista i la regència de M. Cristina són entrebancs que alentien la segregació de Casinos. Tanmateix, el motí d’Aranjuez, Espartero i la política dels liberals afavoreixen la segregació. Els límits del terme significaren una gran disputa que durà més de 20 anys. A Casinos, amb el 10% de la població de Llíria, li corresponien 2700 hectàrees, les quals quedaran en unes 400."

Enric Llopis i Joan Bell-lloc

⁠Cròniques Edetanes⁠

⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 16 (programa 54)

Amb l'historiador edetà Francesc Rozalén. Introducció Joan Bell-lloch i Enric Llopis. Edició Vicent Galduf.

“Hi ha dones entre nosaltres que no sabem com anomenar, si dones normals o monges, perquè̀ no viuen ni dins del nostre món ni fora”. Així descrivia el franciscà Gilbert de Tournai a les beguines l'any 1274.

A les acaballes del segle XII, dins del triangle format per les regions de Flandes, Brabant i Renània, es crearen unes comunitats anomenades de "mulieres sanctae" i que al segle XIII prengueren el nom de “Beguinatges”. Eren uns espais habitats i governats únicament per dones de diferents estrats socials i econòmicament independents que portaven una vida religiosa en comú, però sense la clausura monàstica.

Al segle XV arribaren també́ als territoris mediterranis de la Corona d’Aragó, on varen ser conegudes com a 'rescluses o beates', tant a Catalunya com al Regne de València.

Aquest fou un moviment revolucionari per l'espiritualitat i l'autonomia que les beguines aconseguiren respecte al predomini social masculí, ja que es convertiren en dones independents que superaren el seu destí més habitual en aquella època: o casar-se i tenir fills, o ser monges. Les beguines podien treballar i canviar lliurement de vida, fins i tot si era per esposar-se.

“El santuari de Sant Miquel de Llíria estigué habitat durant més de cinc-cents anys per una comunitat de beguines, també conegudes com a beates… Eren un moviment reformista i espiritual que sorgí en plena crisi religiosa de l’edat mitjana… Estava formada per dones viudes o fadrines que vivien formant una comunitat, però que no depenien de la jerarquia religiosa… Vivien en llibertat al seu aire, apartades del control de l’Església catòlica… A Llíria no les pogueren controlar fins a finals del segle XIX quan es convertiren en un orde canònic ja controlat per l’arquebisbe de València… Les beguines varen ser un moviment europeu que al regne de València implantà Arnaude Vilanova…”

Cròniques Edetanes

Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 15 (programa 53)

Introducció de Joan Bell-lloc. Presenta Miquel Martí. I amb la participació dels historiadors Ester Alba i Josep Lluís Arcón...

El 2 d'octubre del 1811, els bancals de la Vallbona es van tenyir de sang. Napoleó tenia pressa per completar definitivament l'ocupació militar de les terres peninsulars espanyoles i la ciutat de València era, encara, una pedra a la sabata. La gent d'aquell temps no acceptava fàcilment la legalitat vigent que emanava del rei Josep, imposat pels francesos, tot i que obeïen molt gustosament els monarques borbònics, una altra nissaga tan francesa o més que Josep Bonaparte i imposada també per la força de les armes.

Contradiccions a banda, l'emperador Napoleó manà al mariscal Gabriel Suchet l'ocupació efectiva de les terres valencianes i aquest general feu mans i mànigues per dur-ho a terme tan ràpidament com pogué. El teatre d'operacions prèvies va ser el Camp de Morvedre. Des de Sagunt, Suchet preparà la conquesta de la ciutat de València i, entre aquestes maniobres, va tenir lloc un combat entre les nostres tropes i les invasores al Camp de Túria, més concretament a la Vallbona. Era un terreny ideal, tot pla i creuat de séquies que impedirien el pas dels atacants.

El 2 d'octubre del 1811, l'exèrcit francés avançà des de Sagunt, pel camí de Llíria, cap a Bétera i arribà a les Ventes de Vallbona, on començà l'enfrontament bèl·lic a banda i banda de la séquia de l'Alguasil. Hi va haver alguns punts de resistència, com el maset Vell o la torre de Bava, a l'Eliana, però ni séquies ni regadores impediren la desbandada total de les tropes espanyoles que, botant màrgens, cercaren refugi a l'altra banda del riu, a Riba-roja. D'altres, per Benaguasil, es van arrecerar dalt de les Rodanes, a Vilamarxant. Després vingué la derrota definitiva del Puig i, finalment, entrava Suchet triomfal a València on, per cert, va ser molt ben rebut.

Aquest combat de la Vallbona tenia tanta importància estratègica que va ser dirigit personalment pel mateix Suchet, el qual, sense dubte, degué entrar a les Ventes, a la Pobla i a Benaguasil, on se li dedicà un carrer, el "raval de Suchet", la denominació del qual durà fins al 1827. Més tard, es canvià el nom per l'actual "carrer de les Ànimes", molt pròxim al Portalet o Portal Nou. Curiosament, la ciutat de València li va dedicar un carrer situat també vora el Portal Nou. El mariscal Suchet, ara ja distingit amb el pompós títol de "duc de l'Albufera", va deixar escrites les seues experiències bèl·liques en el conegut llibre, traduït al castellà, Memorias del mariscal Suchet, una referència imprescindible per a tots els erudits i historiadors que estudien el tema. Aquesta batalla de la Vallbona, tot i no ser coneguda popularment per la majoria dels habitants de la zona, ha estat profusament comentada i explicada pels historiadors de casa nostra. Sarthou, per exemple ja escrivia el 1917 que: "En 2 octubre 1811, el general Suchet vino personalmente aquí [a Benaguacil] a atacar a don Carlos O'Donell".

L'any 1967, Vicent Genovés i Amorós, historiador i valencianista, especialitzat en l'època napoleònica, va editar una bella obreta titulada València contra Napoleó. Quan el llibre encara estava a la impremta, els redactors d'una revista local de Benaguasil, Amunt, van invitar-lo a fer una primícia del seu llibre i l'autor va redactar un petit article titulat: "El combat de Benaguacil, quan la Guerra de la Independència, 2 d'octubre de 1811", un text que podeu trobar als nostres webs de “Cròniques Edetanes”. En aquest llibre, Genovés segueix en línies generals les memòries narrades pel mariscal Suchet i diu...

Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠

⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 14 (programa 52) Amb la participació de Juanjo Adrià. Narracions de Joan Bell-lloc i Vicent Galduf.

Després de la primera part del pòdcast dedicat a la fàbrica de Ríos, on parlàvem de la industrialització de Llíria i de la instal·lació d'aquesta fàbrica de sacs, arribem al segon capítol amb el desenllaç on desenvoluparem altres aspectes relacionats amb aquesta indústria. Parlarem de la conflictivitat laboral, de la construcció de les Casetes Noves i del canvi que suposà, tot plegat, en la xarxa urbana de Llíria, ja que s'aturà l'eixample est-oest i es consolidà el creixement de la vila en direcció cap al parc de Sant Vicent. Al final del programa podreu escoltar, íntegra, l'entrevista a Juanjo Adrià que tingué lloc a la Ser el dia 25 d'agost proppassat. També podreu escoltar l'havanera de les Filadores de Llíria en una versió actualitzada del grup Corbella. I sense més preàmbuls, comencem el pòdcast...

Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠

⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb